És compatible el compromís polític i el compromís evangèlic?

En la darrera trobada d’Àgora vam plantejar aquesta pregunta que des de feia temps ens inquietava. No cercàvem un manifest de l’ideari polític, sinó l’experiència personal, de persones creients que s’havien sentit interpel·lades a participar en un compromís social en la forma de militància política. A la taula rodona vam convidar persones manifestament creients i amb una participació activa en el món de la política. Els participants representaven els grups parlamentaris de Catalunya: Carina Mejías (PP), Roser Puig (CiU), Pilar Malla (PSC-CC), Josep Maria Bastús (IC- Verds) i Marc Ramentol (ERC).

L’experiència va ser molt interessant i resumim les que considerem principals línies de pensament que van sorgir d’aquest intercanvi d’experiències i les preguntes posteriors.

1. L’origen del compromís polític.   Inicialment, la formació i l’experiència de fe comporten uns elements com són el testimoniatge, el ser crítics amb la realitat, la denúncia de les injustícies i la voluntat de servei. Aquests components són comuns amb el compromís polític com a voluntat de canvi i millora de la realitat social.Els tertulians, amb diferències, van optar per la militància política com a conseqüència lògica del compromís cristià de servei, denúncia i canvi social. En alguns casos, la militància cristiana i la militància política va ser paral·lela i en altres, la segona va venir després d’un procés de reflexió i maduració de la primera.     2. Per què la política?   La política pot aportar solucions profundes, facilitar canvis d’infrastructura que són molt difícils des d’un voluntariat o d’una opció de compromís social, des de “baix”. Si la pobresa i la marginació tenen el seu origen en la injustícia i la desigualtat, la política és una eina per modificar les situacions que les provoquen “des de dalt”. Com es va comentar, “si el problema de la pobresa és polític, doncs fem política”. La política sembla una forma eficaç de treballar pel canvi social. A tall d’exemple: podem ajudar els avis que viuen sols a pujar i baixar escales, però difícilment podem augmentar la seva pensió si no és des del canvi de la legislació.     3. Tot és tan fàcil?   No, no tot és tan fàcil. Molt sovint, les dinàmiques dels partits posen al creient en veritables dilemes que posen a prova la seva coherència. Hi ha situacions, decisions amb les que no s’està d’acord, no es pot estar d’acord des dels plantejaments de l’evangeli. I sovint cal, és necessari “empassar-se” aquestes situacions i fins i tot davant l’evidència que hi ha joc brut en el món polític. Aquesta afirmació va ser rotundament confirmada per tots els participants. Però la reflexió i conclusió sobre aquest punt també va ser consensuada: no hi ha també desacords en el si de l’església, amb la jerarquia i malgrat això seguim endavant i intentant viure la coherència des de dins?     4. Què aporta la militància evangèlica a la política?   Hi ha una sèrie de coses valuoses en l’evangeli i que els serveix a l’hora de fer política:   Voluntat de servei. La política s’ha d’entendre com a servei, un veritable servei net, honrat, clar, sense dobles intencions ni enganys, valent. La vivència comunitària de la fe. Sovint, quan es fa política es realitza des de l’anonimat de la fe. El participar, pertànyer a un grup de reflexió, un grup de fe, de revisió de vida, de parròquia, ajuda a contrastar, compartir i decidir sobre les situacions que s’estan vivint, a mantenir el punt de referència de l’evangeli, a mantenir-se ferm en els propòsits, a no “tirar la tovallola”. L’actitud de denúncia, de cert inconformisme davant de la realitat injusta. Es posa com a gran valor la radicalitat evangèlica. La riquesa moral, els valors, la proximitat, el saber escoltar els altres. Treball “amb” i no “per” les persones. La Pau, la igualtat.           5. Què aporta la política a la militància evangèlica?   També hi ha aspectes en aquest sentit no gens menyspreables:   Coincidència amb la vocació de servei. La recerca del benestar, la felicitat dels ciutadans. No centrar-se en la desgràcia, “el valle de lágrimas”. Marcar-se objectius a assolir, estratègies d’acció. La Democràcia. Més participació en el si de l’església, sense discriminacions de gènere o d’estats. Fer possible una millor participació activa de tots els que formem el poble de Déu. La participació passa per associar-se, fer pinya per exigir canvis. Autoexigència. Els polítics tenen un gran grau d’autoexigència davant els seus electors, els va la continuïtat. Els cristians hauríem de tenir un cert grau d’autoexigència davant de les nostres opcions i a l’hora de testimoniar la nostra fe.     6. A tall de conclusió.   La resposta a la pregunta inicial sobre la compatibilitat d’ambdues militàncies va ser unànime: un sí rotund i clar. Malgrat que no és fàcil, gens fàcil, és na responsabilitat que cal assumir des dels valors de l’evangeli, sempre des de la voluntat de servei, jugant net i clar. L’experiència de compartir la fe ja ens dóna un cert rodatge, en serveix com a referent i suport, l’evangeli ens aporta objectius, estratègies i actituds. Cal recuperar la valentia de mostrar-nos com a creients a tot arreu, revaloritzar l’evangeli en el món social, no viure compartimentats, cosa que porta a la desintegració de la persona.     Tres preguntes per acabar:   1. Què hem de fer per revaloritzar l’opció cristiana?   2. L’ideal evangèlic s’interpreta de diferent manera des de cada opció política?   3. Cal més presència dels creients en el món polític?